PER FI!!!

Portava MOLT de temps buscant el títol de la cançó per poder baixar-la...

casualitats de la vida:




Hit that, dels The Offspring

Mia Arose, el miracle d'internet

Portuguesa, preciosa, amb una veu dolça i que et fa voler escoltar més i més...

Mític

Gris

La seva vida era grisa, d’un gris tirant a negre...no fos cas que brillés els dies de sol. No es casà amb la Raquel quan aquesta li ho proposà per por a un futur desengany amorós, no exposà mai els magnífics quadres que pintava les solitàries tardes de diumenge per evitar les improbables crítiques negatives i, a la feina, no havia promocionat perquè les alçades el marejaven. Temorós de tot, per tot i a tot, mai no sortia de nits ni feia passejades per la platja. Morí d’un vulgar traumatisme cranial. Va caure de morros sobre les monòtones flors que sanefen les rajoles de l’Eixample quan sortia del supermercat. L’accident s’esdevingué un dia sense futbol ni notícies transcendents, sense fred ni calor. Un dia d’aquells que només existeixen per completar el calendari d’un any que ni tant sols fou de traspàs. Mentre revisava la caducitat del productes enllaunats que acabava d’adquirir, s’entrebancà amb el seu propi estat d’ànim.

What a wonderful world

Uns ja l'hauran vist...
uns altres no ho podran creure

Sé que encara m'escoltes

Un relat de Manel


Fa molt de temps que ens coneixem, bé prou que ho saps. De ben petits, mentre ens perseguíem pel pati del col•legi, ja em vas captivar amb aquella cara pigallada, tan encantadora quan et sorgia el mal geni. Des de llavors he viscut per trobar-te, per coincidir en algun cafè, en algun sopar, en alguna cantonada.
Hem compartit adolescència, i més d’un tomb per la ciutat, on sempre m’acusaves de mentider quan se m’escapava algun afalac. Amb aquesta reacció aconseguies que em devorés la timidesa, i mai vaig acabar de fer el pas.
Et recordo en el teu casament. Feies goig amb aquell vestit d’un blanc trencat i els cabells recollits en una cua encisadora. Allà vaig conèixer l’Albert, el teu home, un paio agradable, honest, que t’estimava amb bogeria i amb qui, casualitats de la vida, vaig acabar treballant en el mateix despatx. Sense adonar-se’n m’ha portat el teu record cada matí, escampant la teva olor quan es treia l’americana.
Primer va venir la Dolors, la teva mirada calcada, el teu mal geni. Vaig viure el seu primer dia d’escola, quan, presa d’un atac de plorera, no se’t desenganxava del vestit. L’Albert i jo rèiem per sota el nas, no es penses que ens fotíem, pobreta. Desprès va ser en Pau, una preciositat amb els ulls clars del seu pare però amb els teus irresistibles llavis, tan sorruts i tendres a l’hora, una combinació que m’ha fet volar en tants i tants de somnis, embriagat pel sabor d’un petó impossible.
I han passant els anys, i m’he convertit, gràcies a la feina amb el teu home i la nostra antiga amistat, en una mena de tiet solitari que apareix discretament en algun àpat familiar i a qui sempre envieu una postal quan marxeu de viatge.
Però ja en tinc prou, tant me fa el que pugui pensar l’Albert, tant me fa que ara reposis, ben quieta i pàl•lida, però igualment preciosa, dins d’aquesta pau que sembla eterna. Ha arribat l’hora de que ho sàpigues, sé que no és massa tard, sé que encara m’escoltes: T’estimo Maria, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré.

Encontre llampec

Un relat de Shupiluliuma


Perdó!

No hi ha per què.

Molt de gust, eh?

Igualment, noi.

T'acompanyo?

Si, per què no?

On anem?

A passeig, si vols.

M'agrada, i a tu?

Què estem fent sinó?

Si, tens raó!

Ja ho veig!

Ets molt maca!

I a què ve això?

No ho sé encara.

Que eixerit que ets!

No sé que em passa.

Què haig de fer ara, doncs?

Escoltar-me.Vols?

Què m'has de dir?

Que m'agrades!

Una mica agosarat, oi?

Sí. Vull seguir, però.

Continua. N'ets capaç?

És clar! Vull besar-te

I ara!

M'ho prives? No ho vols?

Haver-ho fet d'entrada, noi.

No gosava pas, encara.

Saps? A la passió no li cal espera.

És què així, tan de sobte...

Un llamp, és instant en la tempesta