What a wonderful world

Uns ja l'hauran vist...
uns altres no ho podran creure

Sé que encara m'escoltes

Un relat de Manel


Fa molt de temps que ens coneixem, bé prou que ho saps. De ben petits, mentre ens perseguíem pel pati del col•legi, ja em vas captivar amb aquella cara pigallada, tan encantadora quan et sorgia el mal geni. Des de llavors he viscut per trobar-te, per coincidir en algun cafè, en algun sopar, en alguna cantonada.
Hem compartit adolescència, i més d’un tomb per la ciutat, on sempre m’acusaves de mentider quan se m’escapava algun afalac. Amb aquesta reacció aconseguies que em devorés la timidesa, i mai vaig acabar de fer el pas.
Et recordo en el teu casament. Feies goig amb aquell vestit d’un blanc trencat i els cabells recollits en una cua encisadora. Allà vaig conèixer l’Albert, el teu home, un paio agradable, honest, que t’estimava amb bogeria i amb qui, casualitats de la vida, vaig acabar treballant en el mateix despatx. Sense adonar-se’n m’ha portat el teu record cada matí, escampant la teva olor quan es treia l’americana.
Primer va venir la Dolors, la teva mirada calcada, el teu mal geni. Vaig viure el seu primer dia d’escola, quan, presa d’un atac de plorera, no se’t desenganxava del vestit. L’Albert i jo rèiem per sota el nas, no es penses que ens fotíem, pobreta. Desprès va ser en Pau, una preciositat amb els ulls clars del seu pare però amb els teus irresistibles llavis, tan sorruts i tendres a l’hora, una combinació que m’ha fet volar en tants i tants de somnis, embriagat pel sabor d’un petó impossible.
I han passant els anys, i m’he convertit, gràcies a la feina amb el teu home i la nostra antiga amistat, en una mena de tiet solitari que apareix discretament en algun àpat familiar i a qui sempre envieu una postal quan marxeu de viatge.
Però ja en tinc prou, tant me fa el que pugui pensar l’Albert, tant me fa que ara reposis, ben quieta i pàl•lida, però igualment preciosa, dins d’aquesta pau que sembla eterna. Ha arribat l’hora de que ho sàpigues, sé que no és massa tard, sé que encara m’escoltes: T’estimo Maria, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré.

Encontre llampec

Un relat de Shupiluliuma


Perdó!

No hi ha per què.

Molt de gust, eh?

Igualment, noi.

T'acompanyo?

Si, per què no?

On anem?

A passeig, si vols.

M'agrada, i a tu?

Què estem fent sinó?

Si, tens raó!

Ja ho veig!

Ets molt maca!

I a què ve això?

No ho sé encara.

Que eixerit que ets!

No sé que em passa.

Què haig de fer ara, doncs?

Escoltar-me.Vols?

Què m'has de dir?

Que m'agrades!

Una mica agosarat, oi?

Sí. Vull seguir, però.

Continua. N'ets capaç?

És clar! Vull besar-te

I ara!

M'ho prives? No ho vols?

Haver-ho fet d'entrada, noi.

No gosava pas, encara.

Saps? A la passió no li cal espera.

És què així, tan de sobte...

Un llamp, és instant en la tempesta

He trobat una cançó

que significa moltes coses, que transmet, que anima, que ajuda...

Em dius que em deixes
que no vols res
que no m'estimes
jo no t'entenc

Ho dius plorant
per fer-me pena
i em promets que
serem amics

Però no em parles
ni contestes missatges
per no fer-me mal
i que no em faci esperances

Saps que m'agrades
però passes de mi
ja n'estic fart.
Saps que et dic?...

Tu t'ho perds
no em mereixes
no penso posar-me trist
No hi ha res
que pugui vence'm
no conec el color gris

Soc divertit
estic bastant bé
sóc bon partit
però tu no ho veus

Vaig en bici
no tinc vicis
tinc cotxe
i taula de surt

Sóc bona persona
tinc pis a Barcelona
tinc bona veu
i sé ballar

Un dia o un altre
em trobaràs a faltar
ho sento nena...
potser sigui tard

Tu t'ho perds
no em mereixes
no penso posar-me trist
No hi ha res
que pugui vence'm
no conec el color gris

Edgar Blasnik - Tu t'ho perds

Tarragona

Festes......
Amparito Roca.....
concerts......
mamadetes....
cafe copa i puro.....
Baixada de l'àliga....

Santa Tecla

Ha mort el rei, Visca el rei!

Adéu, Luciano.

Air Guitar

I és que la gent ja no sap que fer. Tothom és negat per a alguna cosa: el futbol, conduir, cantar... però molta ho és per la guitarra. Fa mandra començar i molts posen l'excusa que tenen els dits massa gruixuts.

Com en tot, tanmateix, hi ha gent que se les manega per a girar la truita, i toca la guitarra sense guitarra, com fem nosaltres quan ens flipem. Ara bé, això ja va en plan professional, tenen els seus campionats mundials...

Us en deixo una mostra.

PD. El premi pel guanyador és una guitarra...de debó.

El saben aquell que diu...?

Seguim amb el plagi al gran AR:

Jaimito: arquetipo de travieso, nene maligno fundamental, protagonista de transgresiones leves, contestatario automático y constante, degenerado espontáneo y esencial, actualizado generacionalmente a lo largo del tiempo para entregarse a un ejercicio del mal básico y sin extremas consecuencias; chico inventado, poseedor de una libido adulta y desatada, enano infantil que permanece en los colegios como si surgiera de las paredes mismas de los edificios en los que tantos chicos reales proyectaron sus dificultades universales, las de un cuerpito que intuye mundos a los que llegará y a los que de alguna manera ya siente suyos pero a los que de todas maneras aun no entiende del todo, pero a los que de todas maneras intenta actuar por medio de personajes y situaciones; personaje del repertorio colegial, especie de niño persistente y sorpresivo, capaz de toquetear anatomías y de protagonizar actos delictivos sin excesiva gravedad, desafiador de adultos siempre superados, horizonte de crecimiento del canchero nacional, prototipo del desarrollo de un adulto que no toleraría jamás quedarse atrás en la viveza posible.

I encara és més...

BESO: encuentro de bocas, o de boca con piel; detalle refinado del amor, aproximación sensual al alma ajena a la que uno siente como propia; premio del encuentro, morosidad de los labios que se rozan y se disfrutan, momento de sensualidad mutua que subleva el cuerpo entero; entrega al océano del ser amado, en el que uno cree sumergirse y perderse sin en realidad haberse movido de su sitio; explosión de la cercanía en un universo erizado de excitaciones o ternuras, o ambas; intercambio de alientos que arman un sistema respiratorio de dos cuerpos aproximados enormemente; unidad mínima pero de magnitud inabarcable de la comunicación sensorial entre personas que se regocijan la una en la otra, despliegue de intenciones delicadas que suelen conducir al desborde del cuerpo entero, ya menos delicado; camino para la disolución de las personalidades en un acercamiento que lo mezcla todo.