Sé que encara m'escoltes

Un relat de Manel


Fa molt de temps que ens coneixem, bé prou que ho saps. De ben petits, mentre ens perseguíem pel pati del col•legi, ja em vas captivar amb aquella cara pigallada, tan encantadora quan et sorgia el mal geni. Des de llavors he viscut per trobar-te, per coincidir en algun cafè, en algun sopar, en alguna cantonada.
Hem compartit adolescència, i més d’un tomb per la ciutat, on sempre m’acusaves de mentider quan se m’escapava algun afalac. Amb aquesta reacció aconseguies que em devorés la timidesa, i mai vaig acabar de fer el pas.
Et recordo en el teu casament. Feies goig amb aquell vestit d’un blanc trencat i els cabells recollits en una cua encisadora. Allà vaig conèixer l’Albert, el teu home, un paio agradable, honest, que t’estimava amb bogeria i amb qui, casualitats de la vida, vaig acabar treballant en el mateix despatx. Sense adonar-se’n m’ha portat el teu record cada matí, escampant la teva olor quan es treia l’americana.
Primer va venir la Dolors, la teva mirada calcada, el teu mal geni. Vaig viure el seu primer dia d’escola, quan, presa d’un atac de plorera, no se’t desenganxava del vestit. L’Albert i jo rèiem per sota el nas, no es penses que ens fotíem, pobreta. Desprès va ser en Pau, una preciositat amb els ulls clars del seu pare però amb els teus irresistibles llavis, tan sorruts i tendres a l’hora, una combinació que m’ha fet volar en tants i tants de somnis, embriagat pel sabor d’un petó impossible.
I han passant els anys, i m’he convertit, gràcies a la feina amb el teu home i la nostra antiga amistat, en una mena de tiet solitari que apareix discretament en algun àpat familiar i a qui sempre envieu una postal quan marxeu de viatge.
Però ja en tinc prou, tant me fa el que pugui pensar l’Albert, tant me fa que ara reposis, ben quieta i pàl•lida, però igualment preciosa, dins d’aquesta pau que sembla eterna. Ha arribat l’hora de que ho sàpigues, sé que no és massa tard, sé que encara m’escoltes: T’estimo Maria, sempre t’he estimat i sempre t’estimaré.